Venint d’Eilat (sud d’Israel), deixem el cotxe aparcat al pàrquing habilitant just abans del pas fronterer. Israel ens penalitza amb 105 ILS (25€) per abandonar el país. Els serveis financers de la frontera d’Israel ens alerten que haurem de pagar uns 60 JD (dinar jordà) per barba per entrar a Jordània i que a l’haver-se de pagar amb dinars jordans (que no portem) hem de fer el canvi amb ells. Acceptem i ens estafen cobren una comissió de 22€ per 150 JD. Sortim de la frontera israelí, entrem a la jordana. Salam, bromes, bon rotllo i cap pagament. Sortim contents com gínjols i regategem amb la màfia amb un taxi (10 JD) que ens porti fins a Aqaba, ciutat que comparteix la costa del Mar Mort amb Israel. Maleïm el personatge que ens ha fet extreure dinars jordans i s’ha embutxacat una suculenta comissió.
Aqaba
Cerquem allotjament econòmic (Amira Hotel). Curiosament l’amo del garito ens dona la contrasenya del wifi en privat, evitant aíxi que els seus treballador la tinguin. Passegem de nit. Botigues de shisha, sucs de taronja, venedors de perfums, un mercat buit que fa neteja i una sumptuosa mesquita emetent el cant del muetzí pels altaveus.
Sopem al Hashem Sons Restaurant, altament recomanat: falafel, hummus i un excel.lent fatteh. Tot regat amb karkadeh, una infusió d’hibisc i pètals de rosella.
De postres practiquem l’esport nacional, fumar shisha i veure com s’entrenen grups d’homes jugant a cartes durant llargues estones mentre fumen.
Arribem a l’habitació i l’Anna s’estira al llit. De cop i volta veig una panerola repulsiva que passeja pel meu coixí, a pocs centímetres del seu cap. “Anna, aixeca’t”. Muntem un bon sidral intentant matar el bitxo. Demano ajuda i explicacions al recepcionista. Al final, localitzo l’intrús i el recepcionista l’esclafa amb la sabata. Ara ja podem dormir tranquils. O no.
Ens llevem i esmorzem baklaves -no tan bones com les de Natzaret- i petroli arabic coffee. L’objectiu del dia és saber com anar al desert de Wadi Rum i poder passar una nit a un camp beduí. Anem a la oficina turística i un mafiós taxista pesat insisteix que ell ens hi portarà. Després de molta mà esquerra, marxem i el donem per perdut. Negociem amb els propietaris del nostre hotel (ja sabent el que s’oferta al carrer) i ens fan una proposta que ens sembla raonable (100JD/pax taxi, tour de 3h pel desert, nit beduina i àpats). De cop i volta apareix el taxista pesat i s’emprenya com una mona per no haver-lo agafat a ell. S’acaba la cordialitat i l’envio a pastar fang.
Marxarem a les 15:00h. Mentrestant passegem per la platja del Mar Roig i visitem la mesquita Sharif Hussein. Allà fan vestir a l’Anna amb una mena de xador. Dinem i seguim viatjant amb els sabors orientals.
Són les 15h, pugem al taxi i anem cap a Wadi Rum. Passem diversos controls policials. Es veu que Aqaba és zona lliure d’impostos i hi ha qui aprofita per a comprar a l’engròs. Xerrant amb el taxista, ens remarca que diguem a tothom que “Jordan is safe!”. Està molt orgullós de ser l’únic país de la regió sense guerra.
Desert Wadi Rum
Arribem a Rum Village i canviem a un 4×4. El nostre nou guia/conductor -insípid i poc parlador- no ens dona gaires explicacions.
Wadi Rum és un desert situat a 60 km d’Aqaba i a 1600 msnm. És conegut per ser l’escenari on T.E Lawrence (militar britànic) va fer d’enllaç a la Primera Guerra Mundial per tal que els àrabs poguessin lluitar contra els turcs a favor dels aliats i obtenir així la independència. També és on va gravar la famosa pel.lícula Lawrence de Aràbia.
Creuem desenes de petits poblats beduins. Veiem com tothom llueix la seva kufiyya vermella, això és el clàssic mocador palestí típic dels països àrabs. El color de Jordània és el vermell, mentre que a Palestina és negre, a Aràbia Saudita blanc i als països del Golf Pèrsic, de colors.
Aprenem també una expressió clau: “Yalla habibi!” (vinga carinyo!, dit a un home) i “Yalla habibti! (ídem, però dit a una dona).
Visitem els Seven Pillars of Wisdom (7 pilars de la saviesa), la Lawrence Spring, les dunes vermelles, el pont de roca i el Canyó Khazali.
Abans que el sol es pongui, arribem al campament Desert Moon Camp. El guia insípid s’acomiada (després descobrirem que és el fill del propietari) i ens trobem amb dos visitants més, l’Adam (EUA) i en Michael (Alemanya). Els quatre caminem entre les dunes fins a arribar a un punt prou elevat que ens permet gaudir de com el sol s’acomiada i deixa pas a un cel empedrat d’estels.
El campament està perfectament equipat amb electricitat, lavabos amb aigua i haimes on dormir. El nostre amfitrió ara és en Saïd. Ens prepara un sorprenent sopar cuinat amb un zarb. Es tracta d’una de les peculiaritats de la cuina beduïna, un forat a terra on es diposita una estructura metàl·lica amb el menjar cru i es tapa tot amb fulles de palmera, sorra i carbó. Resultat brutalment inesperat.
Per acabar, com és habitual, en Saïd prepara una foguera i una shisha eterna. Passem una gran vetllada, acompanyats d’un cel ple d’estels fugaços i gaudint de la inesperada presència d’un enorme eriçó. Acabem la nit fent un passeig nocturn que finalitza estirats sobre una roca contemplant els estels i deleitant-nos amb del silenci sepulcral que regna al desert. Són aquests els petits moments que fan la màgia d’un viatge.
MÉS MÓN, menys melic 