No teníem previst passar per Chiang Mai, però al final, és una bona decisió que ens haurà regalat uns dies de descans i la possibilitat de conèixer un grup de catalans i espanyols d’allò més trempats.
Arribem en tren a l’estació i una munió de buscavides ens intercepta amb preus astronòmics per anar al centre de la ciutat emmurallada. Finalment compartim transport amb uns altres guiris. Tothom té hotel reservat però nosaltres demanem que ens portin a un hostal random. Passegem pels carrers d’aquesta ciutat i de retruc anem a petar a una guesthouse hippie farcida de guiris al més pur estil Lonely Planet. Preus extremadament barats comparats amb Bangkok i uns esmozars visualment impecables. Els meus ronyons i el meu estómac ballen un sirtaki i em conviden a quedar-m’hi.
Chiang Mai té dues grans possibilitats. La primera és visitar les desenes de temples budistes construits pels Lanna fa 700 anys. La segona és passejar pels inacabables mercats, especialment night markets. És curiós de veure com cada dia a les 18:00h sona l’himne nacional, el xivarri emmudeix i tothom es congela a mode de mannequin challenge com a senyal de respecte. Alternativament als mercats de souvernirs i hipsterians, també ens perdem per altres mercats no turístics, allà on els locals compren gingebre, lemongrass o tofu pel pad thai.
Agafem la moto i anem cap al Wat Phrathat Doi Suthep (foto capçalera) a gaudir del temple i de les vistes panoràmiques. De camí descobrim un altre temple camuflat enmig d’unes cascades. Desconeixem el nom de l’indret, però gaudim de la calma i de la remor tonificant de l’aigua fluint. El so hipnòtic s’estronca quan un individu equipat amb un dron decideix escombrar l’espai aeri de la zona. Just quan anem a marxar, en aquell racó remot tornem a creure en la màgia quan ens retrobem amb el Paco, l’amic basc que vam conèixer a Sulawesi (Indonèsia), a milers de km de distància. El món és sorprenent. Posteriorment passejant pel centre de Chiang Mai, també ens trobem amb la Maria, la qual també l’havíem conegut a Lombok (Indonèsia). Déu els crea i ells s’ajunten.
En una altra ocasió, acompanyats del Víctor -antropòleg aragonès- i el César -electricista gallec-, agafem dues motos i anem a fer les Mae Sa Waterfalls. Grans converses i boniques cascades. Per si algú hi vols anar: a les 17:00h tanquen el Parc Nacional de Mae Sa.
Apart del Víctor i el César, s’afegeixen dues catalanes, l’Ariadna i la Júlia, i tots plegats visitem el Grand Canyon de Chiang Mai. Esperem trobar-nos amb un espai verge i salvatge. Resulta ser un parc per visitants amb tot estipulat, restringit i mastegat. Sota el nostre punt de vista, masses floritures per un paisatge que en sí ja és bonic. Finalment paguem la respectiva entrada i la màxima atracció és fer un salt de 7 metres a l’aigua. Jo m’hi abstinc per no malmetre el postoperatori testicular. L’Anna salta sense problemes com un cangur.
Apart dels mercats nocturns, Chiang Mai també és conegut per la quantitat de cursos de cuina que ofereix. Aprofitant l’avitenentesa, decidim aprendre a cuinar els pad thai, mango sticky rice o green curry. Fem el curs de cuina a la Siam Rice Cooking Class, acompanyats d’una colombiana i nord-americà. L’experiència és excel·lent i la professora Koi una crack. Sortim d’allà rodolant després de menjar-nos les nostres obres.
L’Anna agafant la paella pel manec.
Pad thai i sopa amb llet de coco.
Green curry.
Finalment visitem el Museu Històric de Chiang Mai i l’antic correccional femení de Chiang Mai. Allà les dones recluses tenen la oportunitat de reinserir-se al món laboral fent massatges. Després de tants dies a Tailàndia creiem que és hora de sucumbir als plaers del famós thai massage. Fer-ho amb aquestes dones és més que interessant. L’experiència resulta ser rodona: et donen roba còmode, et netegen els peus, et fan massatge d’una hora per tot el cos i t’ofereixen un te a l’acabar. Llàstima de la barrera idiomàtica, sinó haguéssim pogut parlar sobre aquesta realitat.
MÉS MÓN, menys melic 