Des de Bangkok tramitem la visa birmana a l’embaixada de Myanmar. Tenim la mala sort de fer-ho el dia que s’inauguren les noves taxes. La burrocràcia es revaloritza i ara les tarifes s’han duplicat. No ens queda més remei que passar pel tub. (Modalitat “same-day” 2500 bahts, uns 66€)
Els primers instants passejant per l’antiga Birmània ja delaten una nova realitat. Detectem un alfabet arrodonit i absolutament indesxifrable, el birmà (d’origen tibetà) ben diferent al tailandès. També observem les dones amb la cara pintada d’un groc blanquinós. Més tard descobrirem que s’anomena thanaka, un cosmètic obtingut de la fusta d’aquest arbre que barrejada amb aigua crea una pasta utilitzada per embellir i protegir del sol a dones, homes i infants.
Ens dirigirem cap a Kyaiktiyo per a visitar de bon matí la Golden Rock, una pedra sagrada que desafia la gravetat i que ha superat diversos terratrèmols mantenint-se immòbil. Comprem els tickets enmig del carrer. A priori negociem amb certa desconfiança, escaldats com veníem de Tailàndia, però Mae Sot, està allunyada dels circuits turístics i la gent ens ofereix preus raonables sense tergiversacions. Agraïm la honestedat i fem nit a Kinpun (poble dormitori per agafar transport cap a la muntanya on està Kyaiktiyo). El bus ens deixa tirats a un poblat desconegut i desert. Afortunadament uns vilatans ens pugen a la moto i circulem de matinada amb els motxillots cap a una guesthouse. La relació qualitat preu és indignant. Un antre sòrdid per un preu desproporcionat. I és que Myanmar lentament està obrint-se al turisme i cicatritzant les ferides de tants anys de dictadura militar (1964-2011). És un país encara fortament militaritzat on hi ha moltes zones restringides, hermètiques a l’exterior i democràticament opaques. Les zones accessibles pels foranis estan acotades dins d’un circuit turístic i l’estat selecciona els negocis que poden allotjar turistes i els fa pagar preus alts. De la mateixa manera, durant tot el viatge haurem de pagar entrances fees pel sol fet de trepitjar un espai pertanyent al maleït circuit turístic. Ens fa ràbia però atenem al context de la història i comprenem les dificultats que ha hagut d’encarar aquest país bellíssim i maltractat per una junta militar corrupta que va permetre celebrar eleccions en dues ocasions. A la primera (1990) els militars van patir una contundent derrota i van decidir ignorar els resultats. A la segona (2010) van tornar a perdre i van il·legalitzar la oposició, la Lliga Nacional per la Democràcia. Finalment la junta militar es va dissoldre al 2011 i van inaugurar el vigent govern. Malgrat tot, els militars segueixen tenint una presència al carrer i uns quants escons al govern.
Ens dirigim cap el nord direcció Mandalay. Abans però decidim fer la única incursió fora del circuit turístic: entrem a la capital del país, Naypyidaw. Es tracta de la nova capital (abans ho era Yangon, antigament anomenada Rangoon). El govern va desplaçar la capital cap a l’interior (evitant la costa) per protegir-se de possibles atacs per mar. Bàsicament és ciutat fantasma, on només hi ha ministeris i una pagoda gegant pagada a cop de talonari. No és aconsellable passar-hi la nit, ja que només hi ha algun hotel de luxe i s’ha de reservar amb antel·lació. Nosaltres hi arribem en bus i a les 04:30h pul·lulem com zombies per la ciutat-desert. Davant la impossibilitat d’aconseguir una moto, negociem amb un paio que ens farà de guia i passem un intens matí, abans d’agafar un tren cap a Mandalay.
Ens preguntem si a la capital només hi treballen funcionaris i diplomàtics o si també hi ha birmans en algun barri més popular. Afortunadament la ciutat fantasma recupera la sang a les venes i el nostre particular guia ens porta a un mercat local on hi trobem el caliu i bullici al que ens té acostumats Àsia.
Després d’assetjar a preguntes a en Tim, finalment ens obra les portes de casa seva i ens convida a un te tarik i unes pastes.
Marxem de la capital amb la sensació d’estar desgranant la història d’un país que es desperta de la repressió, però que inclús a dia d’avui encara incompleix drets humans perseguint a minories ètniques com és el cas dels karen, els quals malviuen confinats en camps de refugiats a Tailàndia.
MÉS MÓN, menys melic 